Passatemps extranys.

T’asseus. Mires al front sense acabar d’enfocar cap punt en concret. Saps que el que ha passat no està bé. De fet, és el pitjor que podria haver passat. Creues les cames amb desgana i t’obligues a abaixar la mirada i encarar-lo. Al terra, a pocs metres dels teus peus, tens el seu cos, mort, immòbil, sense vida. A la llum del sol de migdia res no et sembla tan terrible. Però saps que allò no està bé, en tens la certesa, i el pes de culpa que sents dins al pit cada vegada et molesta més. T’aixeques i entres a casa, a la cuina. Et recolzes a la pica i comences a plorar. Altra vegada.

Saps que el teu fill –el noiet dels teus ulls- ha matat la gossa, que ara dorm el son etern fora al pati. Saps prou bé que això pot anar a més. Saps que potser, demà mateix, et diu que ha mort una persona. Saps que això no t’ho hauries de callar pas.

Però què pots fer? Ell és el teu fill, i te l’estimes, i els altres són només això; els altres. Tu no hi pots fer res. Quan vius al camp, tan lluny de totes les diversions del jovent, en alguna cosa has de matar el temps, algun passatemps has de trobar-te. Tu fas ganxet i escrius contes i cançons, i el teu fill ha mort la gossa. Però què pots fer-hi, tu? De cop i volta recordes al pare del teu fill, les seves aficions, i et preguntes si potser tota aquella desgràcia és culpa vostra.

Augmentes el teu plor damunt la pica.